MusicaIB

Ha hagut d'inundar-se el metre de Palma perquè Diego Àguila i el seu grup tornin a copejar-nos directament en la boca de l'estómac amb la força de les seves guitarrades en aquest segon disc. Si el debut de “The Redsuns” ja va ser una sorpresa pel seu so i la seva contundència (My Bloody Valentine vs. The Hellacopters! però d'on hauran sortit?), aquest "Scubasubway!" és la confirmació que estem davant un grup sòlid com una roca. Hi ha grup, i vagi si ho hi ha. I això a pesar dels canvis de formació: Felip Palou va abandonar el vaixell, però Diego i l'inseparable baixista Llorenç Coll (que també canta tres cançons en el disc) han reclutat a Pep (germà de Llorenç, a la guitarra) i a Mat (bateria) per a defensar en directe a partir d'ara els pepinazos que componen aquest disc excepcional. L'esperit de The Jesus and Mary Chain es barreja amb la fúria de MC5, el shoegaze es deixa pervertir pel rock'n'roll d'alt voltatge, i amb la matèria primera resultant “The Redsuns” disparen andanades incontestables com "Rock Saves Souls" o "Taxidermy", per citar només dos de les estupendes cançons d'aquest disc sense fissures. Soroll i melodia units, barrejats i inseparables en un còctel saborosíssim que, òbviament, troba perfecte acomodament sobre l'escenari. Tant, que les cançons de "Scubasubway!" van ser gravades i barrejades en tan sols 36 hores per el trio format per Diego i Llorenç, juntament amb Martí (llavors a la bateria), tancats en la mateixa sala i gravant en directe, tots els instruments alhora. Aquesta energia concentrada es transmet cançó a cançó, i el so no es ressent. Precisament el so, brutal, és juntament amb el seu do per a les melodies un dels principals actius de The Redsuns. Gelosos i orgullosos del seu so (aclaparant, total), van gravar el disc amb el seu propi equip, sense utilitzar material de l'estudi: van gravar les guitarres amb un Marshall Superlead de 1970 i una rèplica d'un Wem Dominator alguna cosa modificada, construïda pel mateix Diego. Ambdós amplificadors sonant alhora. Atronador. Les guitarres que va usar són dues Gibson amb algunes modificacions. Aquest dia no duia la Burns de dotze cordes que duu en directe, aquesta que et despentina amb el primer acord. El ampli de baix, un Aurenja de vàlvules creant ambients dignes dels millors moments de Black Rebel Motorcycle Club. El veritable so del rock’n’roll en 2008 es cou en un garatge de Mallorca. Si escoltes aquest disc i no t'entren ganes de vestir-te de cuir i començar a fer “air guitar” en un club fumejant, és que no t'agrada el rock. A nosaltres sí, ens encanta, i The Redsuns ens proporcionen les dosis necessàries per a no oblidar-lo mai.